Dibuixos Gent Gran
Durant dos anys vaig anar dos dies a la setmana a dibuixar en una residència d’avis de Piera. Havia posat molta atenció en els nens i necessitava plasmar el seu pol oposat, la vellesa.
Hi va haver moments que m’entristia veure l’actitud d’espera de molts d’ells, però ara que ja fa anys, recordo agradablement cada moment de comunicació que es va donar entre nosaltres.
La Rita em venia a demanar directament que li fes un dibuix, la Lola feia ganxet i no aixecava mai els ulls de la seva labor, l’Alfredu tenia tota l’atenció en la pintura que estava fent, el Josep estava tot el matí a la cadira amb mirada farrenya, i no va ser fins al cap d’uns mesos que va deixar que l’observés atentament per plasmar-lo al paper. L’alegre Alfonsu, com un nen, em demanava un caramel de cafè amb llet quan em veia i es prenia amb Il·lusió que el dibuixés tres vegades!. Un altre apareixia sempre ocupat amb les seves anades i vingudes (jo l’intentava dibuixar depressa i corrents perquè m’interessava) que qüasi no es donava compte de la meva presència. I d’altres estàven allà, simplement, tres hores quiets esperant que els cridéssin per dinar. Em sembla tenir un record clar de qui estava tranquil i en pau, de qui estava com enfadat i desil·lusionat, del que conservava Il·lusió per les petites coses i vivia el moment amb una clara serenitat, i de tots vaig aprendre. Els estic immensament agraïda per la seva paciència. Des d’aquí siguin on siguin una abraçada per tots!.
